Teràpia Gestalt
Què és la teràpia Gestalt, explicada sense argot
Busques què és la teràpia Gestalt i et trobes textos que parlen d'organisme, camp i contacte sense traduir ni una sola paraula. Provem-ho d'una altra manera: explicar-ho com ho explicaries a algú en un sopar, sense misticisme i sense vendre't res pel camí.
La Gestalt és un dels corrents de la teràpia humanista. Va néixer a mitjan segle passat i avui es practica a mig món, però arrossega una fama estranya: molta gent l'associa als tallers dels anys setanta, a cridar contra un coixí o a frases de calendari. Es mereix una explicació millor que aquesta.
L'essencial cap en una idea: importa menys esbrinar per què ets com ets que veure com ho fas, ara, mentre ho expliques. Dit així sona a poca cosa. Dins d'una sessió no ho és.
Som tres terapeutes de Barcelona i treballem des d'aquest enfocament; les sessions són en línia, per videotrucada. Aquesta pàgina no és cap fullet: si en acabar de llegir-la penses que això no és per a tu, també haurà servit.
D'on ve la paraula i per què no es tradueix
«Gestalt» és alemany i no té equivalent exacte en català. Ve a dir la forma sencera d'una cosa, el conjunt que no s'entén mirant-ne les peces per separat. Com que no hi ha cap paraula que ho reculli sense perdre'n la meitat, es va deixar sense traduir, i d'aquí li ve l'aire misteriós que té per a qui la llegeix per primera vegada.
El terme no va néixer en una consulta. A principis del segle XX, un grup d'investigadors alemanys estudiava com percebem les coses i va topar amb una cosa curiosa: si toques «Per molts anys» en un altre to, totes les notes són diferents i continues reconeixent la cançó al segon compàs. El que reconeixes no és la suma de les notes: és la forma. Amb les persones passa una cosa semblant.
Anys després, ja a Nova York, Fritz i Laura Perls —un matrimoni de terapeutes alemanys exiliats— juntament amb l'escriptor Paul Goodman van portar aquella idea a la manera d'acompanyar algú i el 1951 van publicar el llibre que li va donar nom. Traduït al dia a dia: l'insomni, la discussió d'ahir a la nit i el nus a l'estómac no són tres avaries separades que calgui reparar per torns, sinó parts d'una mateixa manera d'estar vivint ara.
L'«aquí i ara», sense misticisme
No és cap consigna sobre viure el present ni té res a veure amb deixar el mòbil en un calaix. És una decisió pràctica sobre on mirar, i al darrere hi ha un motiu ben terrenal: el que et passa a fora acaba passant també dins de la sessió, en petit i davant de tots dos.
Si envoltes els conflictes, aquí també els envoltaràs: amb una broma, canviant de tema, donant la raó al teu terapeuta abans que acabi la frase. Això no és cap record que reconstrueixes una setmana després, amb el relat ja endreçat; està passant, es pot aturar i es pot mirar de prop. Tota la màgia de l'aquí i ara és aquesta.
El que no vol dir és girar l'esquena a la teva història. Vol dir no convertir la sessió en una excavació. El que et va passar continua apareixent avui en com respires quan expliques alguna cosa, en allò que fa anys que no anomenes, en la postura que adoptes quan arriba cert tema. Es treballa amb aquella part del passat, que és la que encara es mou.
Adonar-se'n: què és això exactament
Als llibres apareix com a «awareness» i es tradueix per adonar-se'n. No parlem de cap revelació ni de cap moment en què tot encaixa de cop. És una cosa molt més petita i força més útil: veure què estàs fent just mentre ho fas.
Un exemple qualsevol. Estàs explicant una discussió amb la teva germana. El teu terapeuta t'atura i et diu dues coses: que portes tres vegades dient «bé, tampoc és per tant» i que, cada vegada que ho dius, estrenys la mandíbula. No t'explica què significa això. Et pregunta si te n'havies adonat. Gairebé sempre la resposta és no. I d'aquí surt la pregunta que importa: on més fas això de treure importància a una cosa que sí que en té.
Per això entendre i adonar-se'n no són el mateix. Pots tenir una explicació impecable de per què t'enganxes a gent que no està disponible i continuar fent-ho dimarts que ve; això ens ha passat a tots, començant per nosaltres. L'adonar-se'n passa en temps real, amb el cos a dins, i és allà on de vegades apareix la possibilitat de fer-ho d'una altra manera.
En què es distingeix d'altres enfocaments
Abans de res: no hi ha cap rànquing, i qui et digui que el seu corrent és el bo t'està venent alguna cosa. Cada enfocament mira des d'un lloc. La psicoanàlisi es pregunta sobretot per què, para molta atenció a la història i al que no saps de tu, i acostuma a ser un recorregut llarg. L'enfocament cognitivoconductual treballa amb pensaments i conductes concretes, amb estructura, exercicis i objectius, i és el que té més recerca acumulada al darrere. El sistèmic mira la xarxa de relacions abans que la persona sola.
La Gestalt es pregunta sobretot com. Com te'n surts, què fas quan alguna cosa fa mal, què evites, què passa al teu cos mentre parles. I compta amb una cosa que en altres enfocaments queda més al marge: la relació entre les dues persones que hi ha a la sessió. El teu terapeuta no interpreta des de fora ni es queda en un silenci neutre; hi és present i et diu el que veu.
Quin va millor depèn menys de l'etiqueta que del moment en què estàs i de qui tens al davant. Hi ha gent a qui li serveix moltíssim tenir tasques i estructura, i gent a qui això se li queda curt. Un enfocament no és cap religió: si al cap de poques sessions veus que això no és el teu, es diu; i si creiem que necessites una altra cosa, t'ho direm nosaltres.
Per a què sol anar bé i per a què no
Sol encaixar quan el que portes té a veure amb alguna cosa que es repeteix: la mateixa discussió amb persones diferents, una ansietat que apareix sense causa clara, la dificultat de dir que no sense passar-te la setmana rumiant-ho. També en dols, en canvis d'etapa que et deixen sense el terra d'abans, i en aquella sensació difícil d'explicar de portar mesos funcionant en pilot automàtic sense reconèixer-te del tot.
I hi ha situacions en què això no és per on començar. Si hi ha un consum que se t'ha escapat de les mans, una relació amb el menjar que s'ha tornat perillosa, o alguna cosa que ja porta seguiment mèdic o medicació, el primer és un professional sanitari; un procés com aquest hi pot anar en paral·lel si el teu metge ho veu bé, però no al seu lloc. Tampoc no som cap servei d'urgències: si necessites parlar amb algú ara mateix, hi ha el 112 i el 024, la línia d'atenció a la conducta suïcida, gratuïta i disponible les 24 hores.
Una última honestedat. Si el que busques és un programa tancat de vuit sessions, amb exercicis pautats i un gràfic de progrés al final, aquest enfocament no funciona així. Val més saber-ho ara que descobrir-ho a la tercera sessió.
FAQ
Preguntes que ens fan abans de començar
La teràpia Gestalt és el mateix que la psicoanàlisi?
No, tot i que comparteixen part de la història: Fritz Perls es va formar dins de la psicoanàlisi abans de separar-se'n. Les diferències es noten de seguida en una sessió: aquí no hi ha divan ni ningú interpretant en silenci des de fora, i no es persegueix la causa amagada del que et passa. Es parla de cara, i també es mira el que passa entre tots dos mentre parles.
En què es diferencia del coaching?
En el punt de partida i en el marc. Un coaching arrenca d'un assumpte delimitat —una decisió, un rumb, la teva manera d'estar a la feina—, té un per a què acordat i un final raonablement previsible. Un procés des de la Gestalt s'obre quan el que portes no cap dins d'un objectiu: alguna cosa que fa anys que fa mal, un dol, una història que es repeteix. Fem les dues coses i les anomenem per separat expressament.
Aleshores la Gestalt passa del passat?
No; el que evita és convertir la sessió en una excavació. La teva història apareix igualment, però per allà on és viva avui: en el que se't tensa quan expliques alguna cosa, en allò que fa anys que no anomenes, en com et protegeixes quan algú s'acosta massa. Amb aquella part s'hi pot treballar, perquè encara es mou.
Es pot fer un procés Gestalt en un taller de cap de setmana?
Un taller intensiu pot remoure molt en dos dies i de vegades està bé, però no substitueix cap procés. El que acaba movent alguna cosa no sol ser la intensitat d'una tarda, sinó tornar cada setmana o cada quinze dies durant un temps i poder sostenir el que aparegui després. Desconfia de qui et prometi un abans i un després en un cap de setmana.
Quant dura un procés?
No hi ha cap xifra que et puguem donar per endavant, i qui te'n doni una se l'està inventant. Hi ha qui arriba amb alguna cosa concreta i en uns mesos ja l'ha col·locada, i hi ha qui es queda més temps perquè li va bé tenir una estona fixa per pensar en veu alta amb algú al davant. Es va revisant pel camí, i aturar-se és una opció que sempre és damunt la taula.
Es pot treballar així per videotrucada?
Les nostres sessions són en línia i la feina és la mateixa: la cara, la veu, les pauses i el que evites dir arriben perfectament per pantalla. El que sí que cal és una hora sense interrupcions i un lloc on puguis parlar sense abaixar la veu; això pesa més que la qualitat de la càmera. Duren una hora, i si prefereixes una sessió més llarga es reserva en demanar hora. Atenem en català i en castellà.
Llegir sobre això no és el mateix que provar-ho
Pots continuar obrint pestanyes una setmana més, i ho entenem: triar terapeuta cansa i fa una mica de cosa. O ens pots escriure quatre línies amb el que puguis explicar avui, sense endreçar-ho ni posar-hi nom. Et contestem nosaltres, no cap formulari, i et diem amb franquesa si això encaixa amb el que busques o si té més sentit que miris en un altre lloc. Som tres, atenem en català i en castellà i les sessions són en línia, per videotrucada.